Amb L’aigua clara , Mishima tanquen la trilogia d’àlbums gravats a l’estudi francès Black Box amb el productor Peter Deimel. I, com en el tercer que van gravar amb Paco Loco – L’amor feliç (2012), d’ara fa deu anys–, se’ls sent tan còmodes, serens i segurs que s’atreveixen a córrer riscos amb estructures mutants, com la de Por de mi ; amb instruments inusuals en la seva discografia, com les castanyoles de Cotó ; o amb la melòdica d’ El gran lladre , una metacançó sobre fer cançons d’amor.
Perquè, tot i que a L’aigua clara David Carabén també canta a homes derrotats per màquines i a actrius porno (una mera excusa per tornar a cantar sobre fer cançons), al final les que millor li surten són, com sempre, les d’amor.