Mishima, Girona i les escales de la Catedral plenes de gent al seu davant. Aquest és el plantejament inicial que es proposava per part del Festival Strenes, dels creadors del Festival Acústica.
Si bé el fet que es fes en un entorn tan imponent com aquell, he de confessar que em vaig sentir relativament culpable per participar de la privatització d’un espai públic com aquell. Tanmateix, Mishima presentant disc nou, després d’haver escoltat avançaments com “S’haurà de fer de nit” o “Menteix la primavera” i tot el repertori anterior va pesar més a l’hora de decidir-me.
Si bé el fet que es fes en un entorn tan imponent com aquell, he de confessar que em vaig sentir relativament culpable per participar de la privatització d’un espai públic com aquell. Tanmateix, Mishima presentant disc nou, després d’haver escoltat avançaments com “S’haurà de fer de nit” o “Menteix la primavera” i tot el repertori anterior va pesar més a l’hora de decidir-me.
Tot i l’avís via correu electrònic, vam haver de voltar tota la catedral per darrere, com vam saber fer per manca d’indicadors. En arribar, vam trobar unes escales plenes de coixins enumerats i ja vam sentir comentaris sobre el curiós cas dels serveis, només accessibles pagant 1€ o consumint quelcom del bar pels assistents al concert. Més endavant, un dels meus veïns d’escala va trobar-se amb una precoç crida de la naturalesa i va fer que descobríssim que els serveis “es tancaven” durant el concert. Paga, beu, però no pixis.
És evident que més enllà del concert per se, un conjunt d’elements massa recaptatoris van fer alguna ombra. Per sort, la veu de David Carabén, els riffs de Dani Vega i l’indispensable acompanyament de la resta de la banda barcelonina van quedar en primer pla. Tot i demostrar una manca de rodatge, els nous temes van sonar prou bé. No deixa de ser necessari començar a tocar cançons per fer-les habituals a la gent, però aquell dia sonaven sense tenir encara Ara i res a les nostres mans, fent-nos sentir també prou afortunats.
El vuitè, que aviat és dit, disc d’estudi. Una nova peça sobre l’alcohol va debutar en el directe de Mishima (Posa’m més gin, David!). Els comentaris sempre trencadors de la barrera escenari-públic ajudaven a contextualitzar i apropar-se a la música que ens proporcionaven els altaveus i les parets de la plaça als peus de la catedral. Al costat de peces amigues de Dionís, L’Última ressaca, Ossos dins d’una caixa i Qui n’ha begut, es va completar un concert de grans èxits i grans novetats. Novetats que també es mostraven en el conjunt instrumental amb mandolina i banjo.
“Tot és ara i res”, deia Joan Vinyoli, com ho canta Carabén en aquest nou àlbum. No és gens estrany aquest fet, després de ja trobar George Brassens, Serge Gainsbourg o Rainer entre les lletres originals dels barcelonins. Des de L’or fins a Un tros de fang, asseguts en aquelles escales vam comprovar en quin bon estat es troba una de les bandes més ben parides del nostre escenari musical. Ells sí, que van fer una bona feina davant de gairebé un miler de persones.