MARTA PALLARÈS CALELLA DE PALAFRUGELLQue el públic dels festivals de la Costa Brava és difícil de fer moure de la cadira és ben sabut; ara, probablement mai ningú havia qualificat el de Cap Roig com d'extremadament "civilitzat", com si l'auditori dels jardins fos "la pista de Wimbledon". Qui va tenir l'audàcia de fer-ho va ser David Carabén, que al capdavant dels Mishima deu estar més acostumat a una recepció més apassionada de les composicions de L'amor feliç. Per als habituals del festival, però, segurament la sensació va ser que el públic va estar força més entregat que en la majoria de nits.
La nit, tenyida de melodies de guitarra i accent català, la van obrir els Bremen, flamants guanyadors del premi Èxit a la passada edició del concurs Sona 9. Amb una combinació delicada de guitarres, sovint amb crescendos èpics, la seva proposta a cavall del folk, el pop i els aires country (especialment en temes com Liliana Fugir endavant) es va defensar amb molta valentia en un escenari de semblants dimensions.
Però els protagonistes de la nit, òbviament, serien uns altres. En plena gira del seu nou disc, que va arrencar precisament a l'Auditori de Girona, les grades de Cap Roig presentaven un aspecte (en joventut i estètica) força diferent al que és habitual.
Els de Carabén van fer una entrada fulgurant a l'escenari: en poc més de 20 minuts van abordar una desena de cançons, passant pel filtre de la contundència temes com La forma d'un sentit i Ull salvatge, o dotant d'uns ritmes altius Deixa créixer l'estrany. Tot i que el repertori va variar poc respecte el que van desgranar fa uns mesos a Girona, s'han variat alguns dels arranjaments (els detallats teclats a La vella ferida, o les inquietants melodies experimentals afegides a Els vespres verds) i en general, la sensació va ser d'estar vivint un concert a tot gas.
La banda va funcionar, com és habitual, com una màquina ben engreixada (des de la grada es va cridar al guitarra "Dani Vega, el "puto" amo", i no sense raó), i amb temes clàssics com Miquel a l'accés 14 Qui n'ha begut el públic va convertir-se en corista. Tot i així, just abans d'abordar Un tros de fang va ser quan el líder de la formació va apuntar a aquesta "wimbledonització" de les grades; la resposta va ser, just a l'entrada dels bisos, un "Carabén president" encetat des de les darreres files (val a dir-ho, les més actives de la nit). No s'hauria de descartar que aquesta fos, precisament, una "acció - reacció" un punt reivindicativa per plantejar (com a mínim, en aquesta vetllada), la possibilitat que Calella pugui ser tan cool com Barcelona.