El Periódico
Si alguna vegada el pop català modern pot donar sensació de lleugeresa, no és amb Mishima. No és gaire corrent arribar a un públic ampli amb un material sonor d’aquesta densitat, amb tantes capes i detalls instrumentals, i d’execució tan severa. Però a Catalunya hi ha receptors desperts a aquesta proposta sofisticada i a la vegada fogosa. Última demostració, ahir a la nit al Lliure.
En la primera de les seves dues compareixences a Montjuïc (repeteixen avui), els titulars de Mishima van demostrar que el seu és un cas de digestió madura de l’èxit. Sent ells mateixos, sense concessions, sense modificar les seves cançons per adaptar-se a un guió premeditadament exaltat. En tot cas, l’excitació visible estava en el públic, que va picar de mans fins i tot en estrofes més aviat fosques, com «la vella ferida ha tornat a sagnar-me», cosa que va produir un estrany efecte de curtcircuit. Sí, al Lliure hi va haver un ambient d’emoció col·lectiva a punt d’esclatar, que es va mantenir contingut durant la primera meitat del concert, fins que L’olor de la nit va marcar el camí cap al cim.
Concert d’una mica més d’una hora i mitja, amb 10 de les 12 cançons de l’últim disc, L’amor feliç , i 13 títols més procedents, la majoria, dels seus dos anteriors treballs: l’edat d’or de Mishima. Per ara, si més no. Material proveït d’una consistent força interior, que fon melodies esveltes amb bastides instrumentals molt tenses en un equilibri que sembla dissenyat des d’un centre d’intel·ligència. Teclats dignes de Michael Nyman i una guitarra de filigrana.
Va obrir el recital una seqüència de cançons de discos anteriors: de Tornaràs a tremolar a Guspira, estel o carícia . Amb un Carabén circumspecte, poques paraules i menys somriures. Després va començar a aparèixer l’última collita amb els càntics romàntics d’ Els vespres verds («¿On és el meu amor ? ») i Ull salvatge («Llum de la meva vida»). El punt d’inflexió el va posar L’olor de la nit , que va produir un efecte increïble en l’audiència, de sobte alçada i celebrant cada vers. Les cançons més antigues de la nit van ser tres cites a l’àlbum Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa (2005), entre elles L’ombra feixuga , que va ser interpretada al piano a sis mans per Marc Lloret, Dani Vega i Xavi Caparrós.
ESCALFAMENT / Transcorregut l’equador del concert, l’escalfament global va anar a més amb Qui n’ha begut, lloa al compromís vital amb la passió i l’afany de descobriment (sub- ratllada per una tornada final cantada per tot el grup), i L’última ressaca , la cançó que es va avançar a l’edició de L’amor feliç . Temps dedicat a les cartes segures: La tarda esclata , amb el seu aleteig triomfal hereu de The Divine Comedy, Un tros de fang i Tot torna a començar .
El crescendo final es va consumar en la tanda de bisos, constituïda per cançons del nou disc: Ningú m’espera, seguida de l’adaptació al català de Il n’y a pas d’amour heureux (de Georges Brassens amb text de Louis Aragon) i un No obeir potenciat gràcies a l’espontani cor del Teatre Lliure, abans del punt final amb El camí més llarg . Clímax amb èpica i, ara que està tan de moda, cultura de l’esforç. I un públic de perfil compacte, situat en la trentena, que comparteix el marc referencial de Mishima. Triomf entre suors.
El quintet barceloní va imposar el seu apassionat ‘L’amor feliç’ al Teatre Lliure
JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA
BARCELONA
Si alguna vegada el pop català modern pot donar sensació de lleugeresa, no és amb Mishima. No és gaire corrent arribar a un públic ampli amb un material sonor d’aquesta densitat, amb tantes capes i detalls instrumentals, i d’execució tan severa. Però a Catalunya hi ha receptors desperts a aquesta proposta sofisticada i a la vegada fogosa. Última demostració, ahir a la nit al Lliure.En la primera de les seves dues compareixences a Montjuïc (repeteixen avui), els titulars de Mishima van demostrar que el seu és un cas de digestió madura de l’èxit. Sent ells mateixos, sense concessions, sense modificar les seves cançons per adaptar-se a un guió premeditadament exaltat. En tot cas, l’excitació visible estava en el públic, que va picar de mans fins i tot en estrofes més aviat fosques, com «la vella ferida ha tornat a sagnar-me», cosa que va produir un estrany efecte de curtcircuit. Sí, al Lliure hi va haver un ambient d’emoció col·lectiva a punt d’esclatar, que es va mantenir contingut durant la primera meitat del concert, fins que L’olor de la nit va marcar el camí cap al cim.
Concert d’una mica més d’una hora i mitja, amb 10 de les 12 cançons de l’últim disc, L’amor feliç , i 13 títols més procedents, la majoria, dels seus dos anteriors treballs: l’edat d’or de Mishima. Per ara, si més no. Material proveït d’una consistent força interior, que fon melodies esveltes amb bastides instrumentals molt tenses en un equilibri que sembla dissenyat des d’un centre d’intel·ligència. Teclats dignes de Michael Nyman i una guitarra de filigrana.
Va obrir el recital una seqüència de cançons de discos anteriors: de Tornaràs a tremolar a Guspira, estel o carícia . Amb un Carabén circumspecte, poques paraules i menys somriures. Després va començar a aparèixer l’última collita amb els càntics romàntics d’ Els vespres verds («¿On és el meu amor ? ») i Ull salvatge («Llum de la meva vida»). El punt d’inflexió el va posar L’olor de la nit , que va produir un efecte increïble en l’audiència, de sobte alçada i celebrant cada vers. Les cançons més antigues de la nit van ser tres cites a l’àlbum Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa (2005), entre elles L’ombra feixuga , que va ser interpretada al piano a sis mans per Marc Lloret, Dani Vega i Xavi Caparrós.
ESCALFAMENT / Transcorregut l’equador del concert, l’escalfament global va anar a més amb Qui n’ha begut, lloa al compromís vital amb la passió i l’afany de descobriment (sub- ratllada per una tornada final cantada per tot el grup), i L’última ressaca , la cançó que es va avançar a l’edició de L’amor feliç . Temps dedicat a les cartes segures: La tarda esclata , amb el seu aleteig triomfal hereu de The Divine Comedy, Un tros de fang i Tot torna a començar .
El crescendo final es va consumar en la tanda de bisos, constituïda per cançons del nou disc: Ningú m’espera, seguida de l’adaptació al català de Il n’y a pas d’amour heureux (de Georges Brassens amb text de Louis Aragon) i un No obeir potenciat gràcies a l’espontani cor del Teatre Lliure, abans del punt final amb El camí més llarg . Clímax amb èpica i, ara que està tan de moda, cultura de l’esforç. I un públic de perfil compacte, situat en la trentena, que comparteix el marc referencial de Mishima. Triomf entre suors.
