http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/Tan-cert-que-tu-altres_0_650934937.html
Quan la música de l'atzar és la nova cançó de Mishima
Potser la llibertat comença un cop hem entès que som esclaus dels sentiments, de l'atzar i del color del cel. L'amor ens fa anar com vol i l'atzar sovint embolica la troca. Sort del cel, quan té el detall de ser blau.
Ahir mateix. Enceto el dia comprant a l'iTunes L'última ressaca , el primer senzill del nou disc de Mishima, que sortirà a la venda el 27 de març. Me'n vaig cap a la roda de premsa de Paul Auster donant gràcies a un cel que enamora i escoltant una vegada i una altra la cançó, per allò d'anar-m'hi familiaritzant. Quan entro al CCCB ja canto "t'ho juro com hi ha sol, millor t'ho juro per la lluna, encara no he begut ni gota i ja són dos quarts d'una".
Arriba un moment a la vida que perds la vergonya. Vint-i-tants anys fent de periodista cultural i només m'havia atrevit a demanar que em dediquessin els llibres els premis Nobel de Literatura. Fins aquest dimarts de cel blau. Darrere les ulleres de sol hi ha Paul Auster (l'editor Jordi Herralde diu que no se les treu "per motius religiosos i de ressaca": em fa pensar en la cançó de Mishima), i jo sempre he tingut debilitat per Auster, sempre l'he defensat com si fos mon pare, fins i tot quan ja havia patit el mal dels autors comercials: esdevenir massa popular per seguir sent un autor de culte (rebent des d'aleshores el consegüent menyspreu dels crítics elitistes, temerosos de coincidir en gustos amb tu, amb mi i amb la mare que els va parir). El cas és que m'empasso la vergonya i faig que em dediqui tres llibres, tres: l'esplèndid Diari d'hivern , El llibre de les il·lusions i El Palau de la Lluna .
Acabada la trobada amb l'escriptor, surto al carrer i em torno a encastar Mishima a les orelles. I és llavors quan entra en joc l'atzar austerià i topo de cara amb David Carabén, el líder del grup. Com que ja he perdut la vergonya, em trec els auriculars, el saludo i intento explicar-li que justament estava escoltant L'última ressaca . T'ho juro com hi ha sol, millor t'ho juro per la lluna.
I la tempesta va anunciar al món una història d'amor feliç
El nou àlbum de Mishima es dirà L'amor feliç . Com si es referissin a Paul Auster i Siri Hustvedt, junts des des de fa trenta-un anys. "Et sembla curiós que hagis acabat en un matrimoni que ha durat tant", diu Auster a Diari d'hivern , parlant d'ell en segona persona. "Una nit vas trobar una desconeguda i te'n vas enamorar -i ella es va enamorar de tu. [...] Només va passar, i no hi ha res que expliqui el que et va passar excepte la sort". El dia de la boda, just després que els declaressin marit i muller, va sonar un tro eixordador. "Va ser com si el cel anunciés el vostre casament al món", escriu Auster, que es va veure formant part d'un "esdeveniment còsmic". "Em va semblar tan poderós que el cel s'obrís en aquell moment...", exclama el de Brooklyn a Barcelona, aquest dimarts de cel blau.
En el fons i en la forma, el que més importa és la forma (i el fons)
Diari d'hivern és un llibre honest, sens dubte. Dilluns, també al CCCB, van parlar d'honestedat Juan Marsé i António Lobo Antunes. El català va recordar una entrevista televisiva que li van fer a Mèxic el 1973. L'entrevistadora li va fer triar entre el fons i la forma i ell, que troba absurda la pregunta, va afirmar convençut que el més important era el què: "El fons, per descomptat". Per un problema tècnic d'aquells que passen a les millors famílies, la gravació es va haver de repetir. Vinga preguntes tòpiques per segona vegada, fins que la periodista li va tornar a demanar si preferia el fons o la forma. Marsé se la devia mirar amb cara d'ara-te-la-fotré i va respondre: "La forma, per descomptat". Tan clar com que la nit ens espera, que dirien els Mishima.
Potser la llibertat comença un cop hem entès que som esclaus dels sentiments, de l'atzar i del color del cel. L'amor ens fa anar com vol i l'atzar sovint embolica la troca. Sort del cel, quan té el detall de ser blau.
Ahir mateix. Enceto el dia comprant a l'iTunes L'última ressaca , el primer senzill del nou disc de Mishima, que sortirà a la venda el 27 de març. Me'n vaig cap a la roda de premsa de Paul Auster donant gràcies a un cel que enamora i escoltant una vegada i una altra la cançó, per allò d'anar-m'hi familiaritzant. Quan entro al CCCB ja canto "t'ho juro com hi ha sol, millor t'ho juro per la lluna, encara no he begut ni gota i ja són dos quarts d'una".
Arriba un moment a la vida que perds la vergonya. Vint-i-tants anys fent de periodista cultural i només m'havia atrevit a demanar que em dediquessin els llibres els premis Nobel de Literatura. Fins aquest dimarts de cel blau. Darrere les ulleres de sol hi ha Paul Auster (l'editor Jordi Herralde diu que no se les treu "per motius religiosos i de ressaca": em fa pensar en la cançó de Mishima), i jo sempre he tingut debilitat per Auster, sempre l'he defensat com si fos mon pare, fins i tot quan ja havia patit el mal dels autors comercials: esdevenir massa popular per seguir sent un autor de culte (rebent des d'aleshores el consegüent menyspreu dels crítics elitistes, temerosos de coincidir en gustos amb tu, amb mi i amb la mare que els va parir). El cas és que m'empasso la vergonya i faig que em dediqui tres llibres, tres: l'esplèndid Diari d'hivern , El llibre de les il·lusions i El Palau de la Lluna .
Acabada la trobada amb l'escriptor, surto al carrer i em torno a encastar Mishima a les orelles. I és llavors quan entra en joc l'atzar austerià i topo de cara amb David Carabén, el líder del grup. Com que ja he perdut la vergonya, em trec els auriculars, el saludo i intento explicar-li que justament estava escoltant L'última ressaca . T'ho juro com hi ha sol, millor t'ho juro per la lluna.
I la tempesta va anunciar al món una història d'amor feliç
El nou àlbum de Mishima es dirà L'amor feliç . Com si es referissin a Paul Auster i Siri Hustvedt, junts des des de fa trenta-un anys. "Et sembla curiós que hagis acabat en un matrimoni que ha durat tant", diu Auster a Diari d'hivern , parlant d'ell en segona persona. "Una nit vas trobar una desconeguda i te'n vas enamorar -i ella es va enamorar de tu. [...] Només va passar, i no hi ha res que expliqui el que et va passar excepte la sort". El dia de la boda, just després que els declaressin marit i muller, va sonar un tro eixordador. "Va ser com si el cel anunciés el vostre casament al món", escriu Auster, que es va veure formant part d'un "esdeveniment còsmic". "Em va semblar tan poderós que el cel s'obrís en aquell moment...", exclama el de Brooklyn a Barcelona, aquest dimarts de cel blau.
En el fons i en la forma, el que més importa és la forma (i el fons)
Diari d'hivern és un llibre honest, sens dubte. Dilluns, també al CCCB, van parlar d'honestedat Juan Marsé i António Lobo Antunes. El català va recordar una entrevista televisiva que li van fer a Mèxic el 1973. L'entrevistadora li va fer triar entre el fons i la forma i ell, que troba absurda la pregunta, va afirmar convençut que el més important era el què: "El fons, per descomptat". Per un problema tècnic d'aquells que passen a les millors famílies, la gravació es va haver de repetir. Vinga preguntes tòpiques per segona vegada, fins que la periodista li va tornar a demanar si preferia el fons o la forma. Marsé se la devia mirar amb cara d'ara-te-la-fotré i va respondre: "La forma, per descomptat". Tan clar com que la nit ens espera, que dirien els Mishima.