FINAL DE LA GIRA DEL DISC 'ORDRE I AVENTURA'
Ara, per fi, Mishima
La banda ja s'ha convertit ja en un referent ineludible del nou pop cantat en català
El grup barceloní corona la seva temporada més triomfal amb un concert al Palau de la Música
Divendres, 4 de març del 2011RAFAEL TAPOUNET
BARCELONA
«Tan grans que et fan sentir com petit», cantava Guillem Gisbert, de Manel, posant-se de puntetes. Gisbert és un home alt, però aixecava la mirada per dirigir-se a Mishima. La banda barcelonina encapçalada per David Carabén celebrava aquella nit, el 2 de juny del 2010, la posada de llarg del seu cinquè disc, Ordre i aventura, a la sala Apolo, amb les entrades esgotades i davant un públic literalment embadalit. Aquella va ser una funció memorable que avui, al cap de nou mesos, el mateix Carabén situa en el punt més alt del rànquing de moments estel·lars de la història de Mishima. «Va ser un concert molt especial -rememora-. Vam fer moltes apostes i, sorprenentment, totes van funcionar; un petit miracle al qual va contribuir el fet que la gent tingués des del principi un ànim tan favorable». Una de les apostes va ser la presència a l'escenari de Manel, ja en la tanda de bisos, per interpretar una versió de Cert, clar i breu a la qual van afegir una estrofa com a homenatge al grup amfitrió. Deia així: «Tan grans, tant, que sembla mentida. Tan grans que et fan sentir com petit. Tan fans que ens hem baixat tots els discos. Tan fans que és un honor estar aquí. Ara, i per fi, Mishima!».
esquerra a dreta, Dani Vega, Alfons Serra, Marc Lloret, David Carabén i Xavi Caparrós. A sota, el grup als carrers de Gràcia, on tenen el seu local d'assaig. RICARD CUGAT
Edició Impresa
Versió en .PDF
Informació publicada en lapágina 102 de la secció deEspectacles de l'edició impresa del dia 04 de març de 2011VEURE ARXIU (.PDF)
A més a més de donar testimoni d'una admiració sincera (només cal veure la columna adjunta del mateix Gisbert per corroborar-ho), el vibrant «ara, i per fi, Mishima» retrata amb esplèndida concisió el moment actual d'un grup de llarg recorregut que en l'últim any, amb un disc beneït per la crítica i una gira triomfal -«la millor que hem fet mai», admet Carabén-, ha aconseguit conquistar noves cotes de popularitat i prestigi fins a convertir-se en un referent ineludible per als nous grups de pop en català que aspiren a dir-hi la seva. Mishima han aconseguit arribar a la primera fila, però el seu cas no ha estat un Gran Salt Endavant com el de la Xina de Mao o el dels Amics de les Arts, sinó el resultat natural d'un camí de depuració artística de més d'una dècada. D'una progressió constant. Sempre creixent.
NOU CIRCUIT / «Hem tingut un any molt bo -relata Carabén-, però no pot parlar-se d'un boom. Fa 10 anys que publiquem discos, i amb cada un hem anat pujant un esglaó, tot dins d'una certa lògica. En termes de repercussió, no hem crescut molt més amb l'últim disc que amb l'anterior (Set tota la vida, 2007), però tampoc ens hem quedat estancats. I ens ha ajudat l'èxit de grups com Manel i, abans, Antònia Font, que han contribuït a posar els fonaments d'un circuit català de música pop que fa uns anys era inexistent».
Carabén és el cantant, compositor i portaveu de Mishima, un grup nascut en un temps en què la majoria de les bandes de pop de vocació independent donaven la mesura de les seves ambicions artístiques batejant-se amb noms com per exemple Pullóver, Brócoli o Yogur. «Era una època rara, sí», riu. De tota aquella fornada a penes n'ha quedat memòria (Love of Lesbian i Standstill són unes altres dues notables excepcions). Carabén, en canvi, va optar per presentar les seves cançons sota elnom de plume d'un heterodox escriptor japonès fascinat pel sadomasoquisme que va acabar els seus dies amb un suïcidi ritual després de perpetrar un simulacre de cop d'Estat. L'elecció del nom va revelar, des del primer moment, algunes de les principals credencials del grup: romanticisme exacerbat, voluntat de transcendència i una exigència creativa -sobretot pel que fa a la confecció de les lletres- molt per sobre de la mitjana. També va carregar la seva motxilla amb el llast de la pedanteria i la pompositat, dos pesos que, amb el pas dels anys, han après a treure's de sobre amb gest elegant.
D'aquell quintet fundacional es mantenen Marc Lloret (piano, teclats i veus) i Dani Vega (guitarres). Fa poc se'ls han sumat Xavi Caparrós (baix) i Alfons Serra (bateria), que han cobert les places, respectivament, de Dani Acedo i Óscar D'Aniello, fugats per dedicar-se a temps complet al projecte De la Fe y las Flores Azules. Precisament va ser aquest últim grup el que va brindar a Mishima, fa dos anys, l'oportunitat de debutar al Palau de la Música. Ho van fer com a teloners. «L'experiència física de tocar allà és brutal. Surts a l'escenari, envoltat de gent i de foscor, i sents l'aplaudiment del públic, i la sensació és completament diferent de la de quan toques en qualsevol altre lloc. T'embolcalla, com si estiguessis en una olla. És impressionant». Diumenge, Mishima tornen al Palau. Aquesta vegada, per fi, són ells els qui encapçalen el cartell. I amb les entrades esgotades des de fa setmanes. Les victòries que es fan esperar són sempre les més boniques.