http://paper.avui.cat/article/cultura/192553/tremolaras.html
LaCrònicaPop
Tremolaràs
ANDREU GOMILA
Passava un quart de les nou del vespre quan els herois van sortir a l'escenari. David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Xavi Caparrós i Alfons Serra saluden i, llevat de Carabén, s'asseuen, fidels al seu estil. Molta expectació en l'ambient, cares d'èxtasi abans de començar, de felicitat per ser a la Sala Apolo, aquest dimecres de juny del 2010. Un dia que, d'aquí uns anys, molts recordaran com el d'una de les nits de la seva vida, com la nit d'Antònia Font al Liceu, la dels Manel al Palau de la Música. Perquè sí, va ser una nit esplèndida, en què els Mishima van oferir el millor d'ells mateixos. Si fins ara no acabaven de quallar en directe, el crescendo de deu anys de picar pedra, de tocar per a vint persones, de creure's un projecte basat en l'excel·lència, va florir dimecres, nit de primavera xafogosa. Una nit especial en què el miler de persones que omplien la Sala Apolo van tremolar.
Com diu Tornaràs a tremolar -"Si no hi ha res etern, / ni els calés, ni la feina, / ni els amics, ni els amants, / els somnis somniats, / els moments viscuts / són com fulles al vent..."-, podem dir que hi ha records i aspiracions a tornar a somiar, a tornar a plorar, a somriure, a sofrir. I sí, el públic de l'Apolo va tornar a tremolar, ebris de la lírica desplegada pels Mishima, i una contundència sonora que va esclatar cap al final del recital amb Un tros de fang i amb els exmembres de la banda Oscar d'Aniello i Dani Acedo, i el productor Paco Loco que doblaven bateria, baix i guitarra. Amb Tot torna a començar i la mateixa formació damunt l'escenari l'èxtasi va créixer tant -va trencar tots els mesuradors psíquics- que el guitarrista Dani Vega no va poder fer altra cosa que aixecar-se de la cadira davant del desafiament d'un Paco Loco que no podia restar assegut.
Abans, la banda havia donat la sorpresa de la nit. Amb l'ambient a punt, i després dels bons moments oferts gràcies a Neix el món dintre l'ull, Una part de tu, L'olor de la nit, Em deuria enamorar,Miquel a l'accés 14 -el seu primer hit-, i Qui n'ha begut -el tema que els va catapultar fa dos anys-, Vega deia que no li venia de gust tocar Cert, clar i breu. S'ensumava el daltabaix. I de cop apareixen els Manel, tranquils, contents, i entonen aquest tall preciós, se'l fan seu i fins i tot hi afegeixen una estrofa. Guillem Gisbert, ukelele en mà, diu: "En qualsevol cas [som] tan fans / que ens hem baixat tots els discos / tan fans / que és un honor estar aquí". El públic no s'ho creu. Tremola. Tampoc no s'ho creuen ells, els Mishima. Carabén així ho diu diverses vegades. Cada cop canta millor. Ha fet 20 temes i encara en farà vuit més. També ha tremolat. Eren prop de les onze.
FOTO: MIQUEL ANGLARILL
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 32. Divendres, 4 de juny del 2010