Hi havia ganes de Mishima, entre el públic que divendres va pujar al Poble Espanyol. Totes l'hi ponien: bona temperatura, prou espai per moure's amb comoditat i fer viatges a les barres per comprar begudes i aquella sensació d'estar participant en el tràiler de l'estiu. El caliu del públic ja hi era de mena, i el quintet barceloní (sextet amb la imprescindible violoncel·lista Núria Maynou) hi va respondre amb un molt bon concert, amb el mèrit afegit que tot just era el quart de la gira de presentació del disc L'aigua clara.
És cert que hi ha cançons noves com Cotó que de moment no giren prou rodó en directe malgrat els interessants detalls de percussió i teclats, i que d'altres encara no han connectat amb el cor dels espectadors. No és cap novetat. Tal com va recordar el cantant David Carabén, el públic va tardar sis mesos a aprendre les cançons del disc anterior: "Apliqueu-vos!", va demanar. És a dir, divendres no manava l'eufòria de les actuacions de final de gira, que és quan les novetats ja sonen a clàssics de tota la vida, però l'actuació va ser impecable, i fins i tot algunes estrenes, com Un lloc que no recordi, van ser cantades per bona part dels assistents.Amb molt bon criteri, Mishima no concentren les cançons de L'aigua clara en un sol bloc, sinó que les escampen pel repertori. Ho poden fer perquè ja fa temps que van trobar el so que els distingeix. Es pot discutir si va ser amb el disc Ordre i aventura (2010) o, més probablement, amb L'amor feliç (2012), però és indubtable que va arribar un moment que no calia esperar a sentir la veu de Carabén per saber que una cançó és de Mishima i que alhora no respon a una fórmula mandrosa. No és fàcil aconseguir-ho, però quan ho tens pots fer via fins a l'eternitat. Per això un tema nou com Por de mi lliga tan bé amb S'haurà de fer de nit, del disc Ara i res (2017), o un altre com Sé que ets tu camina amb una melodia i un ritme que podrien viure dins de Tornaràs a tremolar, un dels clàssics d'Ordre i aventura. De la mateixa manera, el violoncel sempre entra bé en el seu cançoner. I per això Carabén pot desplegar el seu particular llibre de l'amor i buscar noves maneres d'atacar les cançons, com fa a Por de mi, amb la seguretat de saber que el grup no perdrà mai la personalitat musical.
Al Poble Espanyol hi havia ganes de retrobar-se amb sensacions familiars. La sensació de reconèixer Tornaràs a tremolar tan bon punt dispara un acord el guitarrista Dani Vega. La d'udolar amb Carabén al final de La forma d'un sentit. La de veure Vega arraulit per tocar la mandolina a Jimi. La de contemplar Carabén sense guitarra per transformar-se en crooner a Menteix la primavera. Fins i tot la d'acomiadar el concert amb Tot torna a començar, que és una de les millors maneres de dir fins aviat. Tot això va passar efectivament en una actuació d'una hora i mitja amb una doble dedicatòria. Per una banda, al teclista Marc Lloret, que es recupera d'una malaltia i que en aquest inici de gira és substituït per Bernat Sànchez (ex Mine!). I per l'altra, a Pep Guardiola, l'entrenador del Manchester City, que va seguir el concert sense estalviar gestos d'aprovació i deixant anar algun air guitar.