A propòsit del llançament de 'L'ànsia que cura', el nou disc de Mishima, fitxem per una setmana la veu del grup barceloní perquè ens ajudi a fer la revista. Ens explica com va anar l'experiència
Em convoquen a les tres de la tarda i hi arribo tement-me el pitjor. Venia disposat a clavar-los la llauna que repeteixo cada dia sobre el disc que acabem de fer i resulta que a part de posar-me preguntes volen dimitir d'algunes de les seves responsabilitats i, esclar, que jo n'assumeixi alguna.
Em fan editor del Time Out de la setmana. Ara hauré de fer veure que estic al dia. En realitat m'he passat els últims mesos angoixat per complir amb les dates de la producció del setè àlbum de Mishima, aïllat del món.
Es planta tota la redacció al meu voltant: molta dona, molt jove, molt llesta i molt desperta. Per sort xerren elles i ells i jo només faig d'espectador. Parlen de botigues, artistes, plats i espectacles que desconec. La meva primera reacció és d'enveja. Segur que treballen més hores que un rellotge. Però també es nota que les viuen amb intensitat. Jo en canvi, m'he quedat clavat en el meu disc ratllat.
Quan treballava a BTV fent de 'capsulaire' era un tastaolletes professional. Ho provava tot i no calia descartar res. En algun moment penso que és perquè era jove. En d'altres, perquè era intel·ligent.
De la reunió de redacció en surto viu. Alguna de les meves idees ha colat i hi treballaran. Tothom es reincorpora o surten disparats i jo torno a la meva trista bateria d'entrevistes promocionals. Que per què el disc es titula 'L'ànsia que cura'? L'ànsia de viure més, de riure, de fer música, de compartir... ens cura de l'apatia, de la buidor, de la soledat.