Ara
La gran boca d'escena del Lliure oferia una estampa magnífica. Un sobri teló blanc emmarcava els cinc membres de Mishima, que van aparèixer concentrats, segurs de si mateixos i amb la sensació d'haver paït bé l'èxit dels últims temps: la música seria la única protagonista. La rotunditat del directe -que va començar amb unes contundentsTornaràs a tremolar i La forma d'un sentit - va avortar de seguida el costum que tenen alguns de marcar el compàs amb les mans.
La gran boca d'escena del Lliure oferia una estampa magnífica. Un sobri teló blanc emmarcava els cinc membres de Mishima, que van aparèixer concentrats, segurs de si mateixos i amb la sensació d'haver paït bé l'èxit dels últims temps: la música seria la única protagonista. La rotunditat del directe -que va començar amb unes contundentsTornaràs a tremolar i La forma d'un sentit - va avortar de seguida el costum que tenen alguns de marcar el compàs amb les mans.
La plena integració de la base rítmica formada per Alfons Serra a la bateria i Xavi Caparrós al baix va donar una gran solidesa al grup, que sonava fins i tot millor que en disc. Tant Dani Vega a la guitarra com Marc Lloret als teclats van traslladar amb convicció la riquesa dels arranjaments i David Carabén va connectar amb el públic sense caure en la síndrome Coldplay: el repertori de Mishima, amb deu cançons de l'últim treball, L'amor feliç , no ho necessita i, és més, ho agraeix.
El respectable es va anar escalfant, especialment amb temes com Qui n'ha begut i, ja als bisos , No obeir i El camí més llarg (amb els llums encesos). Mishima són cada cop més un referent i ara per ara tenen un dels millors directes del nostre país.