Per Letícia Castellsaguer
Des del 2000, any en què es van formar, Mishima exploren tots els camins del pop. Amb l'edició del tercer disc, Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa(Discmedi, 2005), el quintet de Barcelona es passa al català i es converteix en un petit fenomen dins l'escena independent.
Amb Set tota la vida (Sinnamon, 2007), la darrera referència, la banda que integren David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Oscar d'Aniello i Dani Acedo fa un pas més cap a la consolidació. Dani Carabén respon a les nostres preguntes.
Després de quatre àlbums, de què té set Mishima?
De tot allò que li dóna sentit a la vida, que normalment també és tot allò que embriaga i que alhora, i desgraciadament, també és allò que produeix unes ressaques insuportables.
El nom del vostre grup prové de l'escriptor Yukio Mishima. També musiqueu un poema de Joan Maragall. Quines són les vostres referències literàries i què feu servir per escriure les vostres cançons-història?
Per escriure cançons l'únic que pots fer servir és la teva veu i les referències literàries són això, referències. De vegades funcionen com a pistes per a l'oient. De vegades, per què no admetre-ho, el confonen. Però és que crec que a les cançons hi ha altres tipus de referències més enllà de les literàries, si és que d'aquestes n'hi ha gaires. N'hi ha de tota mena: de biogràfiques, de cinematogràfiques, de musicals... Crec que simplement donen profunditat a les cançons, altres lectures possibles.
Què en penseu de les comparacions de Mishima amb grups com Arab Strap, The Magnetic Fields o The Divine Comedy?
Que això és feina dels periodistes, sobretot de premsa escrita. És la manera que tenen de situar el nostre estil en un univers estilístic potser més universal. És per donar pistes als lectors de com pot sonar la nostra música. Si nosaltres hi estem d'acord o no és poc important. Deuen considerar que encara cal fer aquest exercici de contextualització de la nostra música de tan poc com ens coneix el públic...
Mishima vau ser pioners a creure que es pot fer pop en català. Fins a quin punt la llengua és important en la vostra música?
La llengua és un instrument més. La pàtria del músic és la música, les cançons, que no són d'aquí ni d'enlloc. Si no entens l'anglès o el català o el castellà o el francès és problema teu, no de la cançó, que seguirà dient el que diu encara que no l'entenguis...
En el vostre darrer disc, Set tota la vida, us poseu més romàntics. Què és per vosaltres l'amor?
Jo no crec que ens posem més romàntics. Una altra cosa és que la paraula amor aparegui més vegades en les lletres. Però precisament crec que parlem, o parlo, de l'amor d'una manera no gaire romàntica. Intento descriure'l, analitzar-lo, confrontar-lo amb altres aspectes de la vida, com el desig sexual o l'afany de bellesa, més que no pas reproduir-ne les emocions o trobar-lo a faltar. Crec que al disc hi ha més idees que sospirs. Almenys n'hi ha més que en discos anteriors. | 