http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/292953--la-fe-segons-mishima-.html
La fe segons Mishima
El quintet liderat per David Carabén treu ‘Ordre i aventura’, un cinquè disc que els consolida al capdavant del pop del país
David Carabén no es veu a ell mateix com un trobador postmodern, sinó com algú que va a la recerca de la síntesi del pop, és a dir, “aconseguir el màxim d’emoció en el mínim de temps possible”. I si a Set tota la vida (2007) ho aconseguia amb escreix, signant un dels millors discos de la dècada,Ordre i aventura (Sones), el cinquè àlbum de Mishima és un pas més cap a la quadratura del cercle, ja que els deu temes que el conformen juguen amb l’emoció de l’oient fins a convertir-lo en una baldufa a mercè de la veu de Carabén i una música que, tocada per Marc Lloret, Dani Vega, Oscar D’Aniello i Dani Acedo, és tan celestial com les intencions que persegueixen.
“És un disc que parla de l’espiritualitat, de la religió, que és un tema que no tinc resolt,”, assegura Carabén, assegut en una cadira de l’estudi on assaja el grup. És de nit, a fora fa fred i l’atmosfera es posa esotèrica. Per això el líder de la banda fa referència al tema que obre el CD, Tot torna a començar, on diu clarament que “tothom sap que la sospita és la primera forma de fe que existeix”. I aquest disc és ple de dubtes, de coses incertes, fins que arriba L’olor de la nit, potser el millor tema, on “totes les metàfores possibles es concreten en una cosa directa”. I un verb en forma de pregunta: “no vull que em facis petons però / ¿follem?”.
Que ningú no es pensi que Ordre i aventura és un disc groller: el pop de Mishima sempre és d’una finor sublim. I no, no parla de la fe catòlica, ja que de credos n’hi ha tants com persones damunt la Terra. I la banda enfoca la qüestió des de prismes força diversos. Carabén no veu la fe com una cosa dramàtica. Fins i tot podríem dir que aquest àlbum és més aviat vitalista. Gens trist o “melodramàtic”. “Una cosa és parlar d’anhels i una altra és recrear-s’hi i pensar que són les respostes de la vida”, indica el cantant.
Carabén defuig el “romanticisme chorra”, encara que hi hagi lletres, com Com abans, on proclami que està “tan enamorat / de tu / com abans”. Sap que és una “cursilada”, però el pop és això, i una frase com aquesta sense una música que se li ajusti com un guant, i un abans i un després precís, no gaudiria de l’impacte que aquí té. La tornada de la cançó surt d’un moment clar d’inspiració. El cantant explica que portava moltes tardes amb l’“estic tan, estic tan enamorat” donant-li voltes pel cap. Fins que va trobar la música perfecta, l’abans i el després. “Si et deixes dominar per l’emoció, fas el ridícul”, apunta. I cita el britànic Nick Hornby, quan diu que en temes amorosos, ningú no es vol deixar alliçonar per ningú.
En català, fins a l’arribada d’Els Pets, Mishima o Antònia Font, era difícil sentir un “t’estim(o)” o un “estic tan enamorat” en una cançó que no sonés artificial, carrincló. I el pop no tindria l’impacte generacional sense això. Què són els Beatles, Pulp o Radiohead sense el substantiu amor o el verb estimar? “El pop és transmetre de generació en generació maneres de mantenir la dignitat quan perds el control”, teoritza Carabén.
Mishima va gravar aquest àlbum als estudis de Paco Loco, guru de l’indie estatal. El seu so, respecte a Set tota la vida, ha mantingut el tremp, mentre guanyava en matisos. “Volíem conservar els encerts del disc anterior”, assenyala Carabén. A nivell textual, el cantant creu que han guanyat en varietat. “He pres més riscos i m’he atrevit a escriure sobre coses que no tenia gens clares”, afegeix. D’aquí la temàtica, d’aquí la fe. I la senzillesa expositiva de tot l’àlbum fa que tot això s’hagi elevat a la infinita potència.
Dues baixesEl quintet perd per als directes dues peces fonamentals en els últims temps, Oscar D’Aniello (bateria) i Dani Acedo (baix), que han preferit centrar-se en projectes paral·lels i seran rellevats per Alfons Serra (Nisei) i Xavi Caparrós (Linn Youki). La música d’aquest Ordre i aventura, no obstant, és gairebé rodona, amb una gran preeminència del teclat de Marc Lloret i la guitarra acústica que toca el mateix Carabén. Dani Vega ofereix la dosi d’electricitat necessària amb la seva guitarra, però Mishima és un grup força coral, sense massa lluïments individuals.
Una banda que diu no sentir cap pressió per la posició d’avançada de l’escena indie catalana. Ara esperen fer el salt més enllà de les fronteres lingüístiques. Són, tanmateix, “realistes”, pel fet de pertànyer a “un país petit i una comunitat lingüística petita, en un país amb un nivell musical que no és la repera”. “Sempre som exigents amb nosaltres mateixos”, deixa clar Carabén. Sap que no poden menjar de la seva música, tot i que sempre han treballat amb la mateixa ambició, la de construir “una obra”. I Ordre i aventura és un cim assolit més, ben a prop de Set tota la vida.
“És un disc que parla de l’espiritualitat, de la religió, que és un tema que no tinc resolt,”, assegura Carabén, assegut en una cadira de l’estudi on assaja el grup. És de nit, a fora fa fred i l’atmosfera es posa esotèrica. Per això el líder de la banda fa referència al tema que obre el CD, Tot torna a començar, on diu clarament que “tothom sap que la sospita és la primera forma de fe que existeix”. I aquest disc és ple de dubtes, de coses incertes, fins que arriba L’olor de la nit, potser el millor tema, on “totes les metàfores possibles es concreten en una cosa directa”. I un verb en forma de pregunta: “no vull que em facis petons però / ¿follem?”.
Que ningú no es pensi que Ordre i aventura és un disc groller: el pop de Mishima sempre és d’una finor sublim. I no, no parla de la fe catòlica, ja que de credos n’hi ha tants com persones damunt la Terra. I la banda enfoca la qüestió des de prismes força diversos. Carabén no veu la fe com una cosa dramàtica. Fins i tot podríem dir que aquest àlbum és més aviat vitalista. Gens trist o “melodramàtic”. “Una cosa és parlar d’anhels i una altra és recrear-s’hi i pensar que són les respostes de la vida”, indica el cantant.
Carabén defuig el “romanticisme chorra”, encara que hi hagi lletres, com Com abans, on proclami que està “tan enamorat / de tu / com abans”. Sap que és una “cursilada”, però el pop és això, i una frase com aquesta sense una música que se li ajusti com un guant, i un abans i un després precís, no gaudiria de l’impacte que aquí té. La tornada de la cançó surt d’un moment clar d’inspiració. El cantant explica que portava moltes tardes amb l’“estic tan, estic tan enamorat” donant-li voltes pel cap. Fins que va trobar la música perfecta, l’abans i el després. “Si et deixes dominar per l’emoció, fas el ridícul”, apunta. I cita el britànic Nick Hornby, quan diu que en temes amorosos, ningú no es vol deixar alliçonar per ningú.
En català, fins a l’arribada d’Els Pets, Mishima o Antònia Font, era difícil sentir un “t’estim(o)” o un “estic tan enamorat” en una cançó que no sonés artificial, carrincló. I el pop no tindria l’impacte generacional sense això. Què són els Beatles, Pulp o Radiohead sense el substantiu amor o el verb estimar? “El pop és transmetre de generació en generació maneres de mantenir la dignitat quan perds el control”, teoritza Carabén.
Mishima va gravar aquest àlbum als estudis de Paco Loco, guru de l’indie estatal. El seu so, respecte a Set tota la vida, ha mantingut el tremp, mentre guanyava en matisos. “Volíem conservar els encerts del disc anterior”, assenyala Carabén. A nivell textual, el cantant creu que han guanyat en varietat. “He pres més riscos i m’he atrevit a escriure sobre coses que no tenia gens clares”, afegeix. D’aquí la temàtica, d’aquí la fe. I la senzillesa expositiva de tot l’àlbum fa que tot això s’hagi elevat a la infinita potència.
Dues baixesEl quintet perd per als directes dues peces fonamentals en els últims temps, Oscar D’Aniello (bateria) i Dani Acedo (baix), que han preferit centrar-se en projectes paral·lels i seran rellevats per Alfons Serra (Nisei) i Xavi Caparrós (Linn Youki). La música d’aquest Ordre i aventura, no obstant, és gairebé rodona, amb una gran preeminència del teclat de Marc Lloret i la guitarra acústica que toca el mateix Carabén. Dani Vega ofereix la dosi d’electricitat necessària amb la seva guitarra, però Mishima és un grup força coral, sense massa lluïments individuals.
Una banda que diu no sentir cap pressió per la posició d’avançada de l’escena indie catalana. Ara esperen fer el salt més enllà de les fronteres lingüístiques. Són, tanmateix, “realistes”, pel fet de pertànyer a “un país petit i una comunitat lingüística petita, en un país amb un nivell musical que no és la repera”. “Sempre som exigents amb nosaltres mateixos”, deixa clar Carabén. Sap que no poden menjar de la seva música, tot i que sempre han treballat amb la mateixa ambició, la de construir “una obra”. I Ordre i aventura és un cim assolit més, ben a prop de Set tota la vida.