TempsArts: David Carabén: «M’agrada un cert desordre, que la vida entri en les cançons per alguna banda.»
En un curs atapeït d’àlbums importants i retorns de campanetes, el nou disc de Mishima, ‘L’aigua clara’ (The Rest Is Silence, 2022), cinc anys després de l’anterior, ‘Ara i res’, és sense dubte una de les grans tornades a l’activitat discogràfica. Amb la pulsió intacta, després de més de dues dècades de carrera, de seguir contant històries i poant en la tradició del pop de guitarres a la (intransferible) manera Mishima. Parlem amb el cantant i compositor David Carabén, portaveu del brillant col·lectiu format amb Marc Lloret, Dani Vega, Xavi Caparrós i Alfons Serra. Del disc, de tendències musicals, de referents, de curiosos habitants del planeta, de la vida. Mishima han tornat.
Ja heu pogut testar el disc amb alguns directes. Com han anat aquests primers contactes amb el públic?
Per ara molt bé! Com passa sempre als inicis d’una gira encara estàs fent l’esforç d’integrar el nou repertori amb el clàssic. I llavors, hem fet quatre o cinc repertoris diferents. Però fa un parell de concerts que hem trobat el repertori bo per encabir les cançons del nou disc i que quedi natural, espontani i lògic. Ens han sortit bons concerts i hem tingut bones crítiques, com ara del concert al Poble Espanyol. I el públic estava molt entusiasmat. El que passa és que pel tipus de cançons que fem la gent triga a interioritzar-les i convertir-les en fonamentals dintre dels seus gustos. En la gira anterior, fins passats cinc o sis mesos, la gent no se sabia les cançons. Llavors sí, la gent s’hi aplicava. Pensem que passarà el mateix aquesta gira.
Preparant l’entrevista no he pogut evitar fer balanç, recordar la primera vegada que us vaig veure en un pub de la meua ciutat, presentant Set tota la vida, les cançons i els discos que més m’han agradat de la vostra trajectòria… Supose que heu reflexionat al voltant d’això, però us heu fet grans en paral·lel al vostre públic. Això té un punt bonic, no?
Clar. L’artista que diguéssim compon les cançons deixant que es contaminin de la seva vida acaba fent amb el públic un pacte no explícit, o no evident, que consisteix a envellir junts, es va constatant el pas del temps. I això, compartir-ho amb gent de la mateixa generació o deu o quinze anys més jove, és molt bonic. Sí que ho notem. Però és que els artistes que m’han agradat ja ho feien això. Els misteris, els enigmes o les etapes de la vida anaven sortint en les lletres.
També hi ha una explicació musical, perquè mai us heu allunyat de la matriu pop de guitarres a la manera Mishima, que per a mi és gairebé un gènere. Crec que és d’agrair, però mai heu arribat a l’estudi amb la temptació de fer alguna cosa molt diferent?
Sí, sempre ha hagut una mena de curiositat per la modernitat, pels nous sons, pel desenvolupament tecnològic, per les possibilitats sonores… Mishima naix amb una caixa de ritmes Roland 3.0.3., que va revolucionar en els 80 el so de moltes bandes, i una guitarra espanyola. El que passa és que, com bé dius, venim d’una tradició de la qual no hem renegat mai que és el pop-rock de guitarres. La guitarra és l’instrument central. Per molt que m’hagin interessat els nous sons, el hip hop, el tecno en el seu moment, la música urbana d’ara i les seues possibilitats sonores, el vocoder, poder enregistrar a casa… M’ha interessat i hi he jugat. El que passa és que poso la ràdio i el 90 per cent de les cançons són de sintetitzadors, no hi ha cap mena de desordre. Clar, punxen una cançó amb una guitarra i em ve una eufòria descomunal. La guitarra és un instrument que, per molt bé que el toquis —jo no el toque bé—, per molt precís que siguis, té un component, no sé si pels harmònics o per tocar-se amb la mà, que no es pot programar. Hi ha el component humà que per mi és refrescant. I diria que gairebé és una qüestió política, m’agrada que hi hagi un cert desordre, que les cançons incloguin el soroll, l’error, que entri la vida per alguna banda. Les produccions actuals de música urbana han fet que la vida només entri a través de la veu. I ja ni tan sols això, perquè amb el vocoder i altres elements cada vegada les veus sonen més robòtiques. A la mínima que entra una guitarra, notes que passen coses que estan vives.