http://www.ara.cat/premium/suplements/ara_tu/nit-Al-Coliseum_0_833916604.html
XAVIER CERVANTES
La música no necessita explicació. Els músics, en canvi, de vegades volen explicar-se. Això és el que van fer Mishima el diumenge 16 de desembre al Teatre Coliseum de Barcelona. Era un concert especial, inclòs dins la programació del Festival del Mil·lenni. El grup havia suggerit per Twitter que el públic hi anés "ben guapo" perquè hi hauria càmeres. I prou. Va fer volar les expectatives mantenint el secret. Tot el que va veure el públic del Coliseum tenia sentit dins la història de Mishima. El que no va veure, el que va passar darrere de l'escenari, completa la fotografia de cinc músics decidits a explicar-se... amb l'ajuda de còmplices com ara Jaume Sisa, Love of Lesbian, Za!, Manos de Topo, DJ 2D2 i una representació del bar Heliogàbal.
Mishima van canviar la tradició nadalenca. En comptes de fer uns concerts a la sala Heliogàbal, van decidir oferir una actuació amb convidats especials al Teatre Coliseum de Barcelona. Diumenge passat el 'backstage' semblava la Rambla
XAVIER CERVANTES
Fotos: ALBERTO POLO | Actualitzada el 23/12/2012 00:00
"Som una banda!", crida David Carabén. Són quarts de dotze i tot just ha acabat el concert. Carabén camina per un passadís de la laberíntica zona de camerinos del Coliseum. "La gent ens valora per les cançons, per les lletres, i avui hem demostrat que som una banda", diu deixant anar uns nervis invisibles després d'una jornada llarguíssima que havia començat gairebé dotze hores abans amb la descàrrega del material.
Contràriament a la llegenda, el backstage d'un concert de pop o de rock és un territori més aviat ensopit. És un no-lloc impersonal celebrat com a mític pel periodisme musical dels anys 70, però ara com ara la majoria de les vegades no hi ha més transgressió que veure un músic fumant en un espai lliure de fum. Tot és bastant convencional, sobretot abans del concert, quan domina la dictadura de les rutines, imprescindibles perquè les proves de so i de llums siguin realment efectives. La rutina apaivaga el nerviosisme, que reapareix mitja hora abans de començar el concert.
Vaselina i whisky
A dos quarts de vuit del vespre la platea del Coliseum encara és buida. A l'esquerra de l'escenari hi ha una porta discreta. Darrere s'escampa elbackstage: camerinos distribuïts en dos pisos, passadissos, escales i l'accés al terreny de joc, on els músics s'enfronten a la vanitat i la inseguretat. Tot és blanc menys l'escenari, fosc i envoltat de boira. Marc Lloret, teclista de Mishima, director artístic del Mercat de Música Viva de Vic i codirector del PopArb, seu amb cara de pomes agres dins un camerino. Té una lumbàlgia que combat amb calmants i una beguda energètica. "Em trobo millor", diu quan se li demana si podrà tocar. Lloret agafa un tub de vaselina i somriu. "És per a les orelles", explica. De fet, és perquè els petits auriculars que fan servir durant el concert no els encetin les orelles. Cada joc d'auriculars va dins d'una bossa individual amb el nom dels membres de Mishima.
No hi ha un camerino específic per als músics, tot i que la majoria es concentren a prop de l'escenari, en una habitació amb menjar i begudes: entrepans, fruita seca, aigües i una nevera amb cerveses. Però mengen poc. Només Sisa té un camerino assignat al seu nom. El cantautor galàctic obre la porta i busca Gerardo Sanz amb la mirada. Tothom mira Sisa amb respecte. Sanz dirigeix Fina Estampa, l'oficina de management de Sisa, Mishima, Antònia Font, Manel, La Estrella de David, Nacho Umbert. Sisa i Sanz es tanquen en un altre camerino. Han de parlar. Enmig de tot això, Carabén exclama: "Serà el millor concert de Mishima!" És la versió pop de l'atleta que es pica el pit abans d'una carrera.
Les escales moren en una terrassa darrere la cúpula del Coliseum. Ja és fosc i tot just es distingeixen cinc figures arraulides. Semblen hòbbits dissidents que fumen mentre tramen alguna conspiració. També riuen. Són els Love of Lesbian, que uns minuts després es convertiran en Mishima. Comenten la reducció de l'aforament dels locals de concerts de Madrid, la gira per sales que començaran aviat i el salt a Llatinoamèrica que volen fer l'any que ve. I expliquen que al matí han estat amb Oriol Junqueras, el seu alcalde. A la terrassa arriben Bernat Muntaner i Arnau Maymó, de Fina Estampa. Muntaner serà el regidor del concert i tindrà molta feina. Maymó, que habitualment s'encarrega del departament de premsa, l'ajuda.
Pericos per una nit
L'Espanyol acaba de marcar el gol de l'empat a dos al Santiago Bernabéu. Els culers de la terrassa, tothom, confirmen que almenys dos cops a l'any desitgen que els pericos no perdin. La remor del gol d'Albín corre escales avall. Xavi Caparrós, baixista de Mishima, és seguidor blanc-i-blau, com Artur Estrada, membre del grup Nueva Vulcano i representant del bar Heliogàbal en el concert. Tots dos entomen l'alegria dels culers com només sap fer-ho un perico: amb un somriure envernissat d'escepticisme.
Són gairebé les nou. Se senten crits inintel·ligibles. Són els Mishima, que s'animen abans del concert. Miguel Ángel Blanca, el cantant de Manos de Topo, practica el falset: "Potser sense saber-ho..." Dani Vega, el guitarrista de Mishima, puja a la terrassa amb un got de whisky a la mà. Botes, pantalons ajustats, samarreta, americana i ulleres fosques. I, a l'escenari, mitja dotzena de guitarres. Vega és la imatge rock'n'roll del grup. Lloret s'ha comprat les mateixes botes, qui sap si buscant l'esperit del guitarrista canari. "Això serà un sold out tècnic", diu Vega quan s'assabenta que només queden un centenar d'entrades a la venda. És difícil esbrinar si està nerviós o tranquil davant del que passarà a l'escenari. Sí que se'l veu convençut d'haver pres la decisió correcta. "Artísticament és el més arriscat que hem fet mai", assegura. I parla meravelles de Za!, amb els quals Mishima faran una improvisació.
La por a fer el que suposadament no s'espera d'un immobilitza molts músics. El pensament conservador suggereix que el públic ha pagat l'entrada per veure justament el que s'espera. Un pensament menys condescendent convida a tot el contrari. Mishima són al bell mig: de cap de les maneres volen espantar la gent que omple el Coliseum i que en les actuacions crida "Carabén, president", però alhora busquen donar-los alguna cosa més; millor si és inesperada. La reacció davant l'aparició dels Za! serà la prova del cotó del risc, el límit que volen explorar Mishima en aquest concert de Nadal.
Za! són Eduard Pou i Pau Rodríguez. Treballen des de la improvisació i la seva zona de cacera musical és inabastable. Fa un parell d'any van publicar el senzill Chez Alphonse #1 , enregistrat a la casa de l'avi d'Alfons Serra, el bateria de Mishima, que aleshores tocava a Nisei. "L'Alfons ens va ajudar a muntar el primer concert de Za!", recorda Pau Rodríguez, que després seguirà amb atenció tota l'actuació de Mishima. Reconeix "el flow" de Caparrós i valora "el feeling" musical que tenen els mishimos dalt de l'escenari. Miguel Ángel Blanca bateja la col·laboració: "MishiZa! Recorda aquest nom".
A l'escenari, que hi falta gent
Tocades les nou del vespre, el concert encara no comença. "La cua va lenta", informa Gerardo Sanz. Bernat Muntaner mira que tot sigui a punt. Amb un ull mira el telèfon per saber com va el partit Barça-Atlètic de Madrid. Santi Balmes apareix amb unes ulleres com les de David Carabén. L'acompanyen els altres quatre lesbianos. Mishima els van demanar que obrissin el concert tocant L'estrany. El lateral de l'escenari s'omple de gent. Tothom vol veure la reacció dels espectadors quan descobreixin que són Love of Lesbian. Carabén agraeix que el grup de Sant Vicenç dels Horts hagi acceptat la simulació.
Anna Cerdà, codirectora del PopArb, es fa un tuit a sobre i penja la foto de Love of Lesbian-Mishima. El concert ja roda. El backstage es relaxa. N'hi ha que surten per seguir el concert des d'una llotja lateral. D'altres es queden amagats entre les cortines de l'escenari, mirant de no molestar els càmeres que estan filmant el concert. Miguel Ángel Blanca busca el to de la veu amb un xilòfon. Quan Mishima comencen a tocar Els crits, Falcao marca al Camp Nou. Els culers, gairebé tothom, confien en la remuntada. És la rutina blaugrana. Després de L'ombra feixuga, Carabén i Vega es queden a l'escenari amb la violoncel·lista Björt Rúnarsdóttir i la violinista Sara Fontán. Caparrós ho aprofita per menjar-se un entrepà.
El regidor sembla neguitós. És l'hora de Manos de Topo, però en falta un. "On és el Rafa?", crida Muntaner. Quan apareix, just a temps, toca comprovar la reacció. El públic aplaudeix quan Miguel Ángel Blanca diu que volien ser Mishima per un dia. Artur Estrada se'l mira des d'un lateral de la platea. Primer pateix per l'afinació de la guitarra, després assegura que La forma d'un sentit és la cançó "més maca" de Mishima.
Guspira, estel i harakiri
Mishima continuen estimulant l'atenció del públic amb Za! L'ovació creix quan surt a l'escenari Jaume Sisa i es petoneja amb Carabén. La idea inicial era que Sisa cantés des d'una llotja, però el so no era prou bo. A canvi, surt tot sol amb la guitarra penjada per fer Guspira, estel, carícia i recordar el Mishima original, l'escriptor japonès que va dir prou fent-se l'harakiri. "S'arriba a l'harakiri en pro d'una causa molt elevada: l'aspiració a una vida plena", diu Sisa.
L'actuació enfila la recta final. Sanz, Maymó i Muntaner descansen. Ja ha passat el més dur. Comenten que la cançó Com abans té un toc Tears for Fears. Sanz fins i tot concedeix que la bateria inicial de L'última ressacasembla d'El Último de la Fila. Després dels bisos, el backstage s'omple de convidats i familiars. I el Barça, esclar, ha remuntat.