Tan a prop i tan lluny, Joan Fontdeglòria (lpc3.com):
El relleu de Mishima va fer evidents les diferències en relació a Manel: menys acurats i delicats, però molt més elèctrics i contundents. Tots dos fan essencialment pop, comparteixen escena i fins i tot públic, però el que proposen uns i altres els allunya. Amb Mishima ve més de gust deixar-se anar que escoltar, i més en la versió que ara passegen, més dinàmics i llençats que de costum. Xavi Caparrós (baix i veus), Alfons Serra (bateria i veus), David Carabén (veu i guitarra), Marc Lloret (teclats i veus) i Dani Vega (guitarres) encetaren l'allau amb la foscor i la contundència d'Aguéev i l'Estrany, la recitada Tornaràs a tremolar i La forma d'un sentit, ensenyant el seu costat més indie, també en el posat, i amb les guitarres ben afilades. D'entrada, doncs, quatre asos que fan créixer en viu. La pausa -que també en respiren- va arribar amb la preciosa El temple -com ens recorda l'Adrià Puntí que acarona!-, Una cara bonica i Neix el món dintre l'ull, també en forma de pensaments recitats, impagable en viu.
Després, la mig temps Com abans va donar pas al segon punt d'inflexió, encetat amb Llavors tu simplement, més garatgera i post-punk que cap altra, seguida de l'Ombra feixuga, una de les joies amagades a Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005) que en viu els apropa al synthpop dels Depeche Modeo The Cure. I d'aquí, a la quasi-vals En arribar la tardor, més pròpia d'un concert de cantautor, per esclatar, sorprenentment, amb la televisiva Guspira, estel o carícia, molt més rítmica; tremenda. El moment post-rock l'aporta No et fas el llit, creixent i sumant intensitat i guitarres, introspectiva i emotiva, per desembocar, sense pausa, a Només era una part de tu.
El relleu de Mishima va fer evidents les diferències en relació a Manel: menys acurats i delicats, però molt més elèctrics i contundents. Tots dos fan essencialment pop, comparteixen escena i fins i tot públic, però el que proposen uns i altres els allunya. Amb Mishima ve més de gust deixar-se anar que escoltar, i més en la versió que ara passegen, més dinàmics i llençats que de costum. Xavi Caparrós (baix i veus), Alfons Serra (bateria i veus), David Carabén (veu i guitarra), Marc Lloret (teclats i veus) i Dani Vega (guitarres) encetaren l'allau amb la foscor i la contundència d'Aguéev i l'Estrany, la recitada Tornaràs a tremolar i La forma d'un sentit, ensenyant el seu costat més indie, també en el posat, i amb les guitarres ben afilades. D'entrada, doncs, quatre asos que fan créixer en viu. La pausa -que també en respiren- va arribar amb la preciosa El temple -com ens recorda l'Adrià Puntí que acarona!-, Una cara bonica i Neix el món dintre l'ull, també en forma de pensaments recitats, impagable en viu.
Després, la mig temps Com abans va donar pas al segon punt d'inflexió, encetat amb Llavors tu simplement, més garatgera i post-punk que cap altra, seguida de l'Ombra feixuga, una de les joies amagades a Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005) que en viu els apropa al synthpop dels Depeche Modeo The Cure. I d'aquí, a la quasi-vals En arribar la tardor, més pròpia d'un concert de cantautor, per esclatar, sorprenentment, amb la televisiva Guspira, estel o carícia, molt més rítmica; tremenda. El moment post-rock l'aporta No et fas el llit, creixent i sumant intensitat i guitarres, introspectiva i emotiva, per desembocar, sense pausa, a Només era una part de tu.
La traca final va arribar amb L'olor de la nit -ara sí, amb el públic dret-, la més poppie del seu repertori, més pròpia d'uns Belle & Sebastian, una nova mostra de com n'és d'heterogeni el seu repertori. Tot seguit,Miquel a l'accés 14 , també refeta, amb més ritme, més adequada al directe. I a partir d'aquí, tres caramels del Set tota la vida (2007): Qui n'ha begut, La tarda esclata i Un tros de fang, per arribar al final oficiós amb Tot torna a començar: en breu van encetar els bisos amb la despullada Ordre i aventura, i amb la parella Em deuria enamorar i Deixa'm creure, totes dues rotllo Richard Hawley, amb Carabén com a crooner i slidemetàl·lic inclòs de Dani Vega. L'última va ser Sant Pere; un himne amb l'optimisme ideal per posar el punt i final. Tot sumat, una hora i mitja amb vint-i-quatre temes: tot l'Ordre i Aventura (2010), nou del Set tota la vida i cinc del Trucar a casa (...). Mishima oblida així els seus dos primers discos en anglès per lliurar-se plenament a la discografia que els ha fet arribar al cim.
En resum, a Cornellà es va evidenciar que, per sort, uns i altres no tenen res a veure: Manel encaixen com ningú amb una platea asseguda, tirant del seu preciós folk-pop; i Mishima ressusciten morts, si convé, però els gaudim en la seva essència si som drets, amb una birra a la mà. Manel, tècnicament impecables, acaronen com ningú. Mishima, més descarats i més bruts, ens esgarrapen amb una paleta més variada de colors. Això sí, són dues cares d'una mateixa moneda pop, amb dos cançoners impecables -juntament ambAntònia Font, els més consistents de l'actualitat musical a casa nostra-. I si tot segueix creixent com sembla, amb un futur immillorable.