http://www.avivaveu.com/2010/05/mishima-ordre-i-aventura.html
Mishima "Ordre i aventura"
Mishima
"Ordre i aventura"
Sones, 2010
Ressenyar un disc d'un grup d'aquí és com psicoanalitzar-ne els membres. I en el cas de Mishima, que s'han esforçat disc rera disc a sonar sincers, directes i propers, encara més. De portes enfora, tota la culpa és del David Carabén, el ros del tupé i les ulleres, que després de fer-se l'hara-kiri emocional a "Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa" (Discmedi, 2005) va portar la banda a la primera pàgina dels Grans Descobriments de l'Establishment de Catalunya amb "Set tota la vida" (Sinnamon, 2007) ensenyant una mica més com és de debò, un tipus raonablement feliç, cultivat, amb moments d'introspecció i un gran carisma. Mishima han fugit sempre dels personalismes, però és innegable la presència de Carabén, que amb "Ordre i aventura" ha après a fer anar la seva veu al seu gust, obtenint matisos i registres que abans eren exageracions en falset. Naturalment, repeteix alguns recursos que més felicitacions li devien provocar a l'anterior disc, de la mateixa manera que "Ordre i aventura" reprodueix força fil per randa el so de "Set tota la vida", fugint de la netedat, oblidant de totes totes la netedat dels senzills elements electrònics de fa cinc anys i, ara sí, amb nota superant el repte de no reproduir cap esquema líric hagut abans a la discografia del grup.
Per començar, si el Carabén ha millorat una mica més en l'apartat vocal, la resta de la banda també ha fet un pas endavant en el cantó instrumental. Les guitarres del Dani Vega tenen més matisos que els riffs i rítmiques d'abans (amb el deliciós solo de "L'olor de la nit"), els teclats del Marc Lloret semblen reclamar més protagonisme que mai, fent-se pròpies cançons com "Una cara bonica", el baix del Dani Acedo ja no es perd en la producció spectoriana com abans i realment aporta cos i consistència al so del grup, i fins i tot la bateria de l'Òscar D'aniello té compassos elaborats. Això no serviria de res, naturalment, sense les cançons i la premsa d'aquest país, que ha valorat el disc en proporció a les magnes ganes que li tenia, no s'equivoca en repetir que trobar-les, les han trobat. No és Mishima un grup de bons intèrprets sense ànima, per molt que costi dissimular-ne la manca amb la paret sònica, perquè amb himnes que canten a l'amistat i l'alegria de viure com "Tot torna a començar", la implosió d'"Ordre i aventura", l'altra cara d'"El temple" (alhora que la supera per totes bandes) que és "L'olor de la nit" i "Com abans", el conte de fades que anaven d'after.
En aquest sentit, els tòpics lírics que fan servir Carabén i Mishima per "Ordre i aventura" viren més cap a la tercera persona, amagant el jo sense deixar de ser sincer i passar d'autobiografiar-se a convertir-se en cronista d'una generació que sabia que el Kentucky no obria els dilluns però ara es queda al Negroni i al Campari. Una generació que ha dut a l'edat adulta uns pecats que fa quinze anys semblaven eternament de joventut i que el pas dels anys ha arrossegat cap a la trentena sense que cap dels membres hi hagi parat especial atenció, dignificant com a natural el que no ho era. Significativa és "Només era una part de tu", una cançó que dos discos enrere hauria estat una vall de llàgrimes ara és més aviat una bufetada de realitathumiliant en el context que canta la cançó. L'ordre de les cançons, que en algun cas és incomprensible, en aquest cas esdevé revelador. Després de "Només era una part de tu" apareix la guitarra de M. Ward a "L'olor de la nit", la descripció de què passa sis mesos després de perdre la mà, quan el furor nocturn i la imperiosa necessitat d'inflar l'ego i desinflar testosterona. Aquest tema, juntament amb la inicial "Tot torna a començar" i "Com abans" formen el trio d'asos del disc, les tres cançons infalibles que marquen els tres pics de l'àlbum, que fan obrir més els ulls que no la candidesa de "Qui n'ha begut" i el victimisme d'"Un tros de fang". De tota manera, segueix havent-hi les mateixes cançons ara que aleshores, fa tres, cinc, set ("The Fall of Public Men") i nou anys ("Lipstick Traces"), que fan certes i poques valls al mig de l'àlbum, absolutament eclipsades pels pics i que deixen marge de millora al grup.
"Ordre i aventura" ha estat el segon disc del grup després que el país sencer els descobrís fa tres anys però precisament perquè ja estan descoberts el bombardeig mediàtic no ha estat tan evident. En aquest país ens hem acostumat els darrers anys a cremar-ho tot massa ràpid, i aquest disc ha estat una mica d'aire fresc després de tant foc. Algú li va dir a David Carabén que tenia veu per recitar i que a "Neix el món dintre l'ull" havia quedat molt bé. A "Tornaràs a tremolar" repeteix, doncs, però sense calcar-se, i en definitiva és això el que significa el disc, una versió més ben treballada i pensada a partir d'un campament base força elevat. Endevinar si han agafat el camí correcte no ha de fer-ho ningú però més els convendria fer com fan i no buscar el cim. No han partit de poc més que zero com en els anteriors discos, i es nota. A més, l'agudesa a l'hora de compondre sembla haver-se afinat i els petits clarobscurs encara hi són, i això en el fons és senyal de bona salut.
Mishima presenta "Ordre i aventura" demà dimecres 2 de juny a la sala Apolo de Barcelona.
Per començar, si el Carabén ha millorat una mica més en l'apartat vocal, la resta de la banda també ha fet un pas endavant en el cantó instrumental. Les guitarres del Dani Vega tenen més matisos que els riffs i rítmiques d'abans (amb el deliciós solo de "L'olor de la nit"), els teclats del Marc Lloret semblen reclamar més protagonisme que mai, fent-se pròpies cançons com "Una cara bonica", el baix del Dani Acedo ja no es perd en la producció spectoriana com abans i realment aporta cos i consistència al so del grup, i fins i tot la bateria de l'Òscar D'aniello té compassos elaborats. Això no serviria de res, naturalment, sense les cançons i la premsa d'aquest país, que ha valorat el disc en proporció a les magnes ganes que li tenia, no s'equivoca en repetir que trobar-les, les han trobat. No és Mishima un grup de bons intèrprets sense ànima, per molt que costi dissimular-ne la manca amb la paret sònica, perquè amb himnes que canten a l'amistat i l'alegria de viure com "Tot torna a començar", la implosió d'"Ordre i aventura", l'altra cara d'"El temple" (alhora que la supera per totes bandes) que és "L'olor de la nit" i "Com abans", el conte de fades que anaven d'after.
En aquest sentit, els tòpics lírics que fan servir Carabén i Mishima per "Ordre i aventura" viren més cap a la tercera persona, amagant el jo sense deixar de ser sincer i passar d'autobiografiar-se a convertir-se en cronista d'una generació que sabia que el Kentucky no obria els dilluns però ara es queda al Negroni i al Campari. Una generació que ha dut a l'edat adulta uns pecats que fa quinze anys semblaven eternament de joventut i que el pas dels anys ha arrossegat cap a la trentena sense que cap dels membres hi hagi parat especial atenció, dignificant com a natural el que no ho era. Significativa és "Només era una part de tu", una cançó que dos discos enrere hauria estat una vall de llàgrimes ara és més aviat una bufetada de realitathumiliant en el context que canta la cançó. L'ordre de les cançons, que en algun cas és incomprensible, en aquest cas esdevé revelador. Després de "Només era una part de tu" apareix la guitarra de M. Ward a "L'olor de la nit", la descripció de què passa sis mesos després de perdre la mà, quan el furor nocturn i la imperiosa necessitat d'inflar l'ego i desinflar testosterona. Aquest tema, juntament amb la inicial "Tot torna a començar" i "Com abans" formen el trio d'asos del disc, les tres cançons infalibles que marquen els tres pics de l'àlbum, que fan obrir més els ulls que no la candidesa de "Qui n'ha begut" i el victimisme d'"Un tros de fang". De tota manera, segueix havent-hi les mateixes cançons ara que aleshores, fa tres, cinc, set ("The Fall of Public Men") i nou anys ("Lipstick Traces"), que fan certes i poques valls al mig de l'àlbum, absolutament eclipsades pels pics i que deixen marge de millora al grup.
"Ordre i aventura" ha estat el segon disc del grup després que el país sencer els descobrís fa tres anys però precisament perquè ja estan descoberts el bombardeig mediàtic no ha estat tan evident. En aquest país ens hem acostumat els darrers anys a cremar-ho tot massa ràpid, i aquest disc ha estat una mica d'aire fresc després de tant foc. Algú li va dir a David Carabén que tenia veu per recitar i que a "Neix el món dintre l'ull" havia quedat molt bé. A "Tornaràs a tremolar" repeteix, doncs, però sense calcar-se, i en definitiva és això el que significa el disc, una versió més ben treballada i pensada a partir d'un campament base força elevat. Endevinar si han agafat el camí correcte no ha de fer-ho ningú però més els convendria fer com fan i no buscar el cim. No han partit de poc més que zero com en els anteriors discos, i es nota. A més, l'agudesa a l'hora de compondre sembla haver-se afinat i els petits clarobscurs encara hi són, i això en el fons és senyal de bona salut.
Mishima presenta "Ordre i aventura" demà dimecres 2 de juny a la sala Apolo de Barcelona.